Teresa:
Qui sou vos que no us conec?
L’Ermitana:
A mi em diuen l’Ermitana,
la dona d’en Canela l’Ermità
que a Penafel vivíem
quan hi havia ermitans.
D’esglésies al poble en teníem
dues a la Sanabra: Sant Llorenç i Santa Maria,
la de la Bleda i Santa Margarida,
cal Rubió, Espitlles, Penyafort i Santa Tecla,
però com Penafel, cap no n’hi havia.
Farigoles i romanins
pins, herbes i arbres fins,
Montserrat a la llunyania
i una font per companyia.
Un altar barroc i tresors tenia
grans làmpades i casa per l’ermità.
Malgrat que els capellans joies van vendre
per poder l’església dels Monjos reformar.
Fa anys els de la FAI van venir
altar i bancs, tot ho van cremar,
destrossaren de Penafel la imatge
i jo amb paciència la vaig enganxar.
Des d’allà dalt he vist com el Penedès canviava,
cases arreu naixien, i els pagesos la terra deixaven
Desesperada, marxo amb la vostra quadrilla
si em voleu acceptar!!
Teresa:
I tant que si, vos que sou dona de bé
que les muntanyes coneixeu,
amb nosaltres us quedareu
